Sobre cultura, preus i llibertats

A voltes la discussió sobre quins haurien d’ésser els hàbits culturals de les persones, sembla que desemboqui en una visió classista sobre quines coses formem part del grup, dins de la voluntat clasificatoria en l’home, acostumat a englobar-ho en termes de “les belles arts”.
El problema de les classificacions sorgeix quan d’elles se’n fa norma i passen a ser unes de primera i d’altres de segona.
–Malgrat tot, en certs aspectes tot això és cert, i fins i tot bo que succeeixi-
Aquest text neix d’una reflexió personal, que té origen en la discussió interna després d’un cafè amb amics...

És lícid que critiquem el gran consum cultural de mala qualitat del país?
Sovint responem que hom és lliure de triar el que hom vulgui (valgui la redundància). I que això, es fruit del lliure albir que com a homes i dones adquirim pel sol fet de ser-ho.
A tot això respondríem que és cert, i que aquesta fora la situació desitjable; on tot un país podés tant sols, consumir hores i hores de “Gran Hermano” enllaunades, castings diversos sobre cantants que no son cantants, i diverses desgràcies alienes que ens facin sentir més confortables en l’escalfor de la manta i el sofà.
Malgrat tot, la situació real, la que conforma a voltes la mediocre rutina, és semblant però no igual.
És semblant en aparença però no en essència.
Els nostres teatres no s’omplen fins el dia de la darrera funció (a excepció dels musicals, que de teatre sovint no en tenen gaire...), i la gent sembla creure més patriota dur un ase al maleter del cotxe, acompanyat d’un CAT, que no pas comprar un llibre de Rodoreda, o Víctor Català entre tants d’altres. Per al contrari programes de discutible contingut, i tele-desgràcies varies fan de les quotes d’audiència el somni de qualsevol inversor.
Així doncs, no seriem gaire lluny del primer supòsit desitjat, en què tots consumíssim deixalles pel televisor.
No obstant, la única diferència que separa ambdós situacions, la desitjada i la real, neix de la llibertat de l’acte. Jo desig poder escollir escombraries, car en això es fonamenta la llibertat. En la possibilitat de poguer escollir.
D’aquí neix la segona formulació: Som realment lliures, o és tothom lliure d’escollir actualment quin consum cultural vol per al seu ús propi?
Jo em plantejo que no, que no tothom pot accedir a comprar entrades de teatre de forma més o menys normal, per a concerts, òpera, dansa i totes les varietats que d’aquí neixin.
El fet que algú no pugui accedir a comprar una d’aquestes opcions (si és que realment han de tenir un preu econòmic) fa que les persones no siguem en la seva majoria lliures plenament.
Per aquest motiu, plantejar-se que no és criticable l’actual consum cultural ens hauria de fer pensar, si no és aquesta una actitud classista. Ja que apart de simplista, obviaria que la manca de llibertat desplaça l’oferta cap a un altre bé, malharadament substitutiu de tanta cuktura actualment en desús.
En fi...
Sempre ens queda pensar, i a forma de consol; que si totes les opcions fossin assequibles el resultat seria diferent.

-O no.-


A.D.M